Oftalmologia Integral a Andorra
Retina i màcula a Andorra
La retina és un teixit sensible a la llum situat en la superfície interior de l’ull. La llum que incideix en la retina desencadena una sèrie de fenòmens químics i elèctrics que finalment es tradueixen en impulsos nerviosos que són enviats cap al cervell pel nervi òptic.
Patologies, trastorns i malalties de la retina:
- Forat macular
- Degeneració macular
- Retinopatia hipertensiva
- Retinopatia diabètica
- Retinopatia del prematur (R.O.P.)
- Membrana Epiretiniana Macular (MEM)
- Despreniment de retina
Forat macular. Tracció vitri-macular.
El vitri no està pegat a l’igual en tota la superfície de la retina, en alguns llocs, està més enganxat, com per exemple, el centre de la màcula. Si es desprèn d’altres llocs (i cau), però no de la màcula, aquest vitri estarà estirant aquesta retina, en la zona de la màcula.
El teixit que està traccionando el vitri, en aquest cas, és la membrana limitant interna, la capa més interna de la retina, que en anar-se retirant, deixa espai entre aquesta i la retina, que es va omplint de líquid.
El perill radica en el fet que es pot arribar a trencar la retina. I la conseqüència més temible, que és la ruptura i pèrdua de la fòvea central: el forat macular que ocasiona pèrdua irreversible de visió.
Retinopatia del prematur (R.O.P.)
La retinopatia de la prematuritat és una malaltia vasoproliferativa que afecta els nounats prematurs i que es produeix en el moment del desenvolupament i maduració vascular. És la causa més freqüent de ceguesa infantil en països desenvolupats.
Els treballs de recerca clínica portats en aquestes últimes dècades ha desenvolupat el coneixement de la seva patogènia, la qual cosa ha permès el disseny de noves estratègies terapèutiques.
Retinopatia diabètica
La retinopatia diabètica és una complicació de la diabetis que ocorre quan la diabetis ha afectat els vasos sanguinis de la retina. Quan les parets d’aquests gots s’alteren, es produeixen fugides de líquid, formació d’altres gots anormals (neovasos) i creixement de teixit fibrós. Quan això succeeix, la retina no realitza bé la seva funció, i la visió es deteriora.
Desprendiment de retina
Des de la part més interna fins als receptors de llum, els diferents components retinianos estan fortament units entre si, és extremadament difícil separar-los, però el punt feble està a continuació, entre els receptors i l’epiteli pigmentari (EPR). Aquí és on s’origina el despreniment de retina.
Degeneració macular
La degeneració macular és una lesió de la màcula. La màcula és una petita zona de la retina, situada en la part posterior de l’ull, que li permet veure detalls fins amb claredat i realitzar activitats com ara llegir o conduir un vehicle.
Quan la màcula no funciona correctament, la seva visió central pot veure’s afectada per la formació d’imatges borroses, amb àrees fosques o deformades. La degeneració macular afecta la seva capacitat de veure objectes pròxims i llunyans; pot fer que algunes activitats (com enfilar una agulla o llegir) siguin difícils o impossibles.
Si bé la degeneració macular redueix la visió de la part central de la retina, no afecta la visió lateral o perifèrica de l’ull. Per exemple, vostè pot veure el contorn del rellotge, però no pot precisar quina hora és. La degeneració macular per si mateixa, no condueix a la ceguesa total. Encara en els casos més avançats, les persones continuen tenint alguna visió útil i sovint poden cuidar de si mateixes.
Retinopatia hipertensiva
La retinopatia hipertensiva és el conjunt d’alteracions que tenen lloc en la retina causades per la hipertensió arterial. Aquests canvis poden observar-se en l’examen del fons d’ull que es realitza mitjançant l’oftalmoscopi.
La retina es veu alterada per lesions que són conseqüència de la hipertensió, encara que altres factors, com l’arterioesclerosi o l’edat avançada, influeixen en el desenvolupament de la retinopatia hipertensiva.
L’examen del fons d’ull en els pacients hipertensius és fonamental, ja que els canvis que s’aprecien en la retina permeten estimar la gravetat dels canvis produïts en altres òrgans a conseqüència de la hipertensió i establir d’aquesta manera un pronòstic de la malaltia. Encara així, l’absència de signes d’hipertensió arterial en l’examen de fons d’ull no descarta l’existència d’hipertensió arterial ni d’alteracions en la circulació en altres parts de l’organisme.
Financem la teva mirada
A Centre Mèdic Valira d’Andorra no volem que el preu suposi una barrera a l’hora de complir el teu desig de dir adéu a les ulleres i/o lents de contacte.
Financem la teva mirada
A Centre Mèdic Valira d’Andorra no volem que el preu suposi una barrera a l’hora de complir el teu desig de dir adéu a les ulleres i/o lents de contacte.
Membrana Epi-retiniana Macular (MEM)
La membrana Epiretiniana Macular (MEM) és el creixement d’un teixit en la superfície de la retina, en l’àrea macular, que es pot contreure produint disminució de la visió i deformació de les imatges.
Es produeix perquè es dipositen sobre la màcula unes cèl·lules que normalment provenen de la retina, però que poden venir de les capes que se situen sota la retina com l’epiteli pigmentari (EPR). Aquestes cèl·lules secretan col·lagen i formen una malla, i després tenen la capacitat de traccionar del col·lagen. Com aquest teixit està adherit a la retina, en contreure’s també contreu la retina i la deforma.
Símptomes de la MEM: No hi ha prevenció, per la qual cosa la detecció precoç és clau. Aquests són els símptomes:
- Disminució de la visió
- Visió borrosa
- Deformació de les imatges (Metamorfopsia: línies tortes, números o lletres poden saltar de línia). Reixeta de Amsler
- Més freqüents a partir dels 50 anys, en miops, diabètics, amb despreniment de retina previ, amb despreniment de vitri previ, amb diagnòstic de uveítis.
És la presència de sang en la retina, que fa que el vitri perdi la seva transparència, i la llum no pugui travessar-ho. Els símptomes són la disminució de l’agudesa visual i miodesopsias (“mosques voladores”).
El tractament de l’hemorràgia vítria dependrà de la causa.
Causes:
- Traumatisme
- Retinopatia diabètica (neovasos)
- Despreniment retina regmatógeno
- Despreniment del vitri
- Obstrucció de la vena central de la retina
La uveítis és una inflamació de la úvea, una dels capes internes de l’ull, formada per l’iris, el cos ciliar i la coroides. Afecta a un 0’1% de la població mundial, i actualment és una de les principals causes de ceguesa del món.
Es classifica segons la part de la úvea que s’afecta: uveítis anterior (afecta a iris i cos ciliar), intermèdia (part posterior del cos ciliar, retina perifèrica i vitri) i uveítis posterior (afecta a la retina i coroides). Es denomina panuveítis quan existeix afectació uveal generalitzada.
Les causes poden ser infeccioses (sent la toxoplasmosis la més freqüent), immunològiques (que poden estar relacionades amb malalties sistèmiques com l’artritis o la sarcoidosis) o traumàtiques.
Aproximadament un 30% dels casos es consideren idiopàtiques ja que no trobem la causa. La uveítis és més freqüent en pacients de 20 a 50 anys.
Els símptomes poden aparèixer en un ull o en tots dos i de manera sobtada o gradual. Poden ser agudes, cròniques i/o recurrents. Són freqüents les recaigudes, podent desencadenar ceguesa en alguns casos. En les formes cròniques la inflamació intraocular pot causar glaucoma, cataracta, hemorràgia intraocular, opacitat vítria i despreniment de retina.
En les uveítis anteriors i intermèdies el pacient presenta fotofòbia, enrogiment, dolor ocular i visió borrosa. Les posteriors solen causar disminució d’agudesa visual.
El tractament per excel·lència de les uveítis són els corticoides que es poden prescriure per via tòpica (col·liris), intraocular (injeccions dins o al voltant de l’ull) o via sistèmica. A vegades és necessari l’ús d’immunomoduladors, especialment en les cròniques. En les uveítis infeccioses serà necessari el tractament antibiòtic. Ocasionalment es pot requerir una intervenció quirúrgica, tant diagnòstica com terapèutica en els casos de uveítis cròniques complicades.
Retinosis Pigmentaria
La retinosis pigmentària comprèn un grup heterogeni de malalties que es caracteritzen per la progressiva degeneració de la retina deguda a alteracions en els fotoreceptores i en l’epiteli pigmentari de la retina. Els símptomes més freqüents de la retinosis pigmentària són la ceguesa nocturna i restricció concèntrica del camp visual, que és percebuda com a visió en túnel. El mal en els cons i els bastons determina la gravetat dels símptomes. En la oftalmoscopia, les troballes clàssiques inclouen els dipòsits tipus espículas òssies en la perifèria retiniana, pal·lidesa del disc òptic i estrenyiment dels gots retinianos.
La prevalença de la retinosis pigmentària és variable en funció del grup ètnic estudiat, podent afectar 1 de cada 3500/5000 persones. Sobre la base de la presentació clínica, existeixen dos grups: la retinosis pigmentària típica o distròfia bastó-con (80-90%), en la qual els fotoreceptores afectats de manera primària són els bastons, i la retinosis pigmentosa atípica o distròfia con-bastó (10-20%), en la qual els cons sofreixen el mal primari.
En la majoria de les persones afectes (85% dels casos), les distròfies retinianas hereditàries són trastorns aïllats i són referides com retinosis pigmentària no sindrómica. No obstant això, en el 15% restant dels casos, la retinosis pigmentària és una manifestació d’una síndrome específica (síndrome de Usher, síndrome de Bardet-*Biedl, síndrome de Laurence-Moon, síndrome de Alstrom, síndrome de Kearns Sayre, síndrome de Cockayane, malaltia de Refsum, atàxia de Friedrick, mucopolisacaridosis, etc.).
Quant als exàmens oftalmològics per a diagnosticar i monitorar la retinosis pigmentària, el camp visual és la prova més usada per a determinar la funció central i perifèrica. No obstant això, la campimetría convencional no és suficient per a detectar alteracions en la funció macular; per a això la microperimetría és el test més apropiat. Un altre examen de gran importància és la electroretinografía (ERG). La ERG mesura el potencial elèctric de la retina rere estimulació amb llum. La ERG multifocal és una tècnica nova i més selectiva a localitzar àrees limitades de disfunció retiniana. La tomografia de coherència òptica (OCT) és una altra tècnica d’importància notable, que permet l’avaluació morfològica de les capes internes i externes de la retina. Durant la progressió de la retinosis pigmentària, la integritat dels fotoreceptores s’afecta i poden desenvolupar-se complicacions com l’edema macular.
La autofluorescencia retiniana és una altra tècnica d’imatge no invasiva que permet avaluar tant l’àrea macular com la retina perifèrica. Quan existeix mal en l’epiteli pigmentari de la retina, es poden observar zones de hiperautofluorescencia per l’alliberament de lipofuscina.
Quan podré reincorporar-me al meu treball?
Habitualment als dos dies després de la cirurgia. En els casos d’implant de lent intraocular dependrà de les exigències físiques de cada treball.
Quants dies tindré els ulls tapats?
Cap. Amb les tècniques d’anestèsia tòpica (només amb gotes) no és necessària l’oclusió després de la cirurgia.
Quant trigaré a veure bé després de la intervenció?
A les 24-48 hores després de la intervenció ja s’aconsegueix una bona visió, suficient per a desenvolupar una vida normal en la majoria dels casos, si bé la visió serà pitjor en situacions de poca llum o ambients foscos durant les primeres setmanes o anirà millorant gradualment.
Milloraré la visió?
La cirurgia mitjançant la tècnica Lasik no millora l’agudesa visual, és a dir, després de la cirurgia la millor visió que el pacient pot aconseguir és la visió que tenia preoperatoriamente amb les seves ulleres. No obstant això, la tècnica de la facoemulsificación o implant de lents epicapsulares millora la visió preoperatòria en la immensa majoria dels casos.
Quedaré a zero diòptries?, Hauré de portar ulleres després de la intervenció?
Encara que la major part dels pacients operats amb làser excimer no requereixen ulleres o lents de contacte després de la cirurgia, alguns necessitaran ulleres per a llegir, veure la televisió, anar al cinema o conduir de nit, sobretot en cas de miopia i/o astigmatisme elevat. A partir dels 45-50 anys apareix la presbícia o vista cansada en el 100% de la població, la qual cosa comporta l’ús d’ulleres per a visió pròxima independentment de la tècnica quirúrgica utilitzada.
Em dormiran per a operar-me?
No, ni tan sols injeccions. El tipus d’anestèsia és tòpica, és a dir, amb gotes. Per això, no és necessari cap prova preoperatòria (anàlisi o radiografia) ni suspendre la seva medicació habitual, ni estar en dejú.